NOTES PER A UN BALANÇ PRELIMINAR DEL CICLE DE NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA 2019-2023 A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Companyes, companys,
Com sabeu, ens trobem en la recta final del present mandat a la Diba, i a les portes ja de properes conteses electorals, tant d’eleccions sindicals com municipals, que determinaran en gran mesura com serà l’escenari sociolaboral i polític a la corporació durant els propers anys. És per això que pensem que és un bon moment per a fer alguns comentaris sobre el cicle de negociació col·lectiva que hem viscut aquests anys, un cicle que contrasta d’allò més amb el del mandat anterior, en el qual, amb el concurs actiu de la CGT (aleshores tercer sindicat, amb un 20% de representativitat en conjunt), vam aconseguir fer avançar els drets de la nostra plantilla en tot un seguit d’àmbits no pas menors (com acrediten el conjunt d’acords formalitzats en Mesa General de Negociació durant aquell període: https://bit.ly/3V9h3PP).
La negociació col·lectiva durant el present mandat a la Diputació ha estat marcada principalment per dos fets fonamentals. En primer lloc, la barroera i antidemocràtica maniobra duta a terme pels RRHH de la Diputació, CCOO i UGT, per a excloure la CGT (en realitat, tota la minoria sindical, és a dir, també la I-CSC) de la MGN de matèries comunes, buidant de contingut negociador, alhora, aquella altra MGN en la qual no tenien cap argument legal per a impedir la nostra presència (la de personal funcionari). No repetirem el que ja hem dit en altres ocasions al respecte, teniu tot l’històric de comunicats que hem difós sobre aquest particular –encara pendent de resoldre’s a dia d’avui la nostra sol·licitud de cassació al Tribunal Suprem– en els següent enllaços: 11/03/2020: https://bit.ly/3bjd8tH; 16/10/2020: https://bit.ly/3ijtYwR; 03/05/2021: https://bit.ly/3h4n1Bf; 03/02/2022: https://bit.ly/3EqYobH
El segon fet condicionant ha estat, evidentment, la pandèmia, que ha alterat com mai abans tota la dinàmica organitzativa a la Diputació des del mes de març del 2020. No caldrà que ens allarguem gaire ni que insistim sobre la rellevància d’aquest punt en concret.
Si bé cal dir que el criteri dels RRHH de la Diba en relació a la MGN de personal funcionari ha variat al darrer tram del mandat, podem dir que durant la major part del mateix, i encara ara, s’ha atorgat a CCOO i UGT el monopoli de la negociació en la majoria de les matèries, si més no les cabdals, amb l’excepció, assenyaladament, dels criteris per a les bases del procés extraordinari d’estabilització de personal interí. Un tema especialment sensible que RRHH va accedir a tractar primer en seu de comissió tècnica (la Comissió Tècnica dels PAMO, preexistent al març del 2020), i posteriorment a la MGN de personal funcionari, amb el concurs –per tant– dels quatre sindicats. No debades, es tracta de l’acord d’aquest mandat en el qual la CGT més ha pogut incidir pel que fa a la configuració del seu contingut, i es tracta d’un acord al qual la CGT, per decisió d’Assemblea, va donar la seva conformitat i el qual vam signar (https://bit.ly/3yDonLA).
Quin rèdit han tret CCOO i UGT d’aquest gairebé total monopoli de la negociació col·lectiva a la Diba durant aquest mandat? En quina mesura han fet avançar els drets de la nostra plantilla? A nosaltres ens sembla que el balanç que es pot fer és molt decebedor. A banda de l’acord sobre el teletreball (subscrit el 21 d’abril del 2021 a la MGNmc), un acord manifestament millorable i que deixa fora de la regulació del mateix la compensació de les despeses de consums domèstics que assumeixen els empleats i empleades que realitzen les seva prestació de serveis en aquesta modalitat de treball, hi ha un seguit d’exemples que parlen per sí sols:
En primer lloc, dos dels famosos acords subscrits l’1 de desembre del 2020 a la MGNmc (https://bit.ly/2VT1u2s), en concret, l’Acord mitjançant el qual s’aprova el nou model de Carrera Professional, i l’Acord mitjançant el qual es regula la percepció d’una indemnització per les despeses de connectivitat ocasionades per la prestació de serveis en la modalitat de treball a distància derivada de la situació de crisi sanitària provocada per la COVID-19 (l’anomenada “Indemnització TIC” que havia de compensar amb 41 EUR mensuals el treball en remot durant el període de confinament obligatori). Ni un ni l’altre han estat mai ratificats a la Diba per l’òrgan competent (el Ple de la mateixa), ni s’han arribat mai a aplicar, malgrat haver estat celebrats en el seu dia a bombo i plateret pels sindicats signants.
Pel que fa a la Carrera Professional, i a banda del complement transitori consolidable que vam negociar nosaltres al mandat anterior (https://bit.ly/3V4ckyF), això vol dir que continuem tenint anualment una aplicació als Pressupostos de la Diba, la 12104, amb 3 MEUR sense executar, i sense previsió tampoc de què aquests diners puguin revertir en algun moment a curt o a mig termini en la nostra plantilla. En el cas de la “Indemnització TIC”, qualsevol perspectiva d’aplicació de l’acord ha quedat ja enrere, després del Decret Núm. 16031 de data 14/12/2022 de la Secretaria General, que resol (els subratllats són nostres):
“DESISTIR del procediment iniciat per a la ratificació de l’Acord subscrit a la Mesa General de Negociació de matèries comunes de la Diputació de Barcelona, l’1 de desembre de 2020, mitjançant el qual es regula la percepció d’una indemnització per les despeses de connectivitat ocasionades per la prestació de serveis amb caire forçós en la modalitat de treball a distància derivada de la situació de crisi sanitària provocada per la COVID-19, i arxivar l’expedient corresponent” i “(…) NOTIFICAR la present resolució a les seccions sindicals signants de l’acord, CCOO i UGT“.
En conseqüència, l’expedient s’arxiva i aquí s’acaba la història de la “Indemnització TIC”.
En segon lloc, hem de parlar del recent Acord sobre la millora social per a la jubilació anticipada en cas de discapacitat, del qual us vam informar recentment en el nostre comunicat del 21 de novembre (https://bit.ly/3WcAwAo). En el mateix, us en fèiem el següent resum: “el que fa l’acord és donar carta de validesa, amb la conformitat dels dos sindicats signants, a l’anul·lació de la regulació dels incentius a la jubilació anticipada, i per a “compensar” aquesta estableix aprovar una millora social per a la jubilació anticipada en cas de discapacitat, inserida en el sistema de millores socials vigents a la Diputació i emparada en l’art. 206 bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, TRLGSS (…) En virtut d’aquesta, s’estableix una indemnització per jubilació anticipada únicament i exclusivament als empleats i empleades que tinguin una discapacitat reconeguda, més concretament d’un grau igual o superior al 65% (o 45% en determinats casos regulats reglamentàriament, segons l’esmentat art. 206 bis TRLGSS). La indemnització, en concepte de millora social, s’estableix en 3.000 EUR, i es fa efectiva a la darrera nòmina de prestació de serveis de l’empleat o empleada”.
Doncs resulta que aquesta millora social per a la jubilació anticipada en cas de discapacitat, la qual –com hem dit– es plantejava com la torna per compensar d’alguna manera el fet que la Diba hagués deixat unilateralment sense efecte els incentius a la jubilació anticipada que va acordar en el seu dia amb nosaltres, no sembla que hagi de tenir molt més recorregut del que va tenir la “Indemnització TIC”. Si més no, això és el que es pot inferir de l’Informe de la Intervenció General sobre el Pressupost de la Diba per a l’exercici 2023 (el teniu aquí: https://bit.ly/3vkH30h). En concret, a la seva pàgina 8, diu (els subratllats són nostres):
“Cal fer esment de manera especial a la inclusió en el pressupost d’una aplicació pressupostària anomenada “Altres prestacions socials” amb un import de 3.060.000,00 euros, sense que es concreti el seu contingut. Si fa referència a nous ajuts socials aquesta previsió no s’ajustaria al que fixa el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2023 (que fixa la congelació dels ajuts socials); si fes referència (com han interpretat els representants sindicals) a una retribució substitutiva de les indemnitzacions per jubilació anticipada, que varen ser declarades il·legals pel Tribunal Suprem, aquesta incorporació seria contrària a la referida sentència“.
I més endavant, a la pàgina 11:
“Per tot l’exposat, (…) i malgrat que la quasi totalitat de la informació incorporada es valora favorablement, la incorporació en el pressupost d’un concepte retributiu no fixat per la Llei (o un ajut social que supera les previsions previstes en el Projecte de Llei de Pressupostos de l’Estat) provoca que s’informi desfavorablement la proposta d’acord d’aprovació del Pressupost General de la Diputació de Barcelona per a l’exercici 2023, amb les altres consideracions incorporades en el present informe”.
A banda, ara ens trobem (i no sabem encara del cert si serà un nou exemple més que s’afegirà als exposats anteriorment, però no ens estranyaria gens que finalment acabi essent així), amb un nou acord, l’anomenat Acord sobre el reconeixement d’un pagament extraordinari del factor anual del complement de productivitat, mitjançant el qual es retribueix l’esforç i la predisposició dels empleats i de les empleades de la Diputació de Barcelona per mantenir el rendiment i la productivitat dels seus llocs de treball durant la situació de crisi sanitària provocada per la COVID-19, de data 16 de desembre, del qual se’ns va donar trasllat ahir, i sobre el qual havíem tingut notícia en primera instància en un comunicat de la UGT divendres passat (sota l’encapçalat “UGT Informa 16 desembre MGN”: https://bit.ly/3jgO3rW).
Com hem dit, el text d’aquest acord signat per RRHH, CCOO i UGT obra en el nostre poder, i el que es recull en el mateix bàsicament és l’establiment d’un pagament extraordinari, per una única vegada i no consolidable, en el marc del factor anual del complement de productivitat, per a retribuir “l’especial rendiment” dut a terme per la plantilla durant l’any 2021. Aquest pagament extraordinari té un import màxim de 250 EUR per a tots els empleats i empleades que, d’acord amb els criteris establerts a la normativa reguladora del complement de productivitat, hagin generat el dret a percebre el factor anual de productivitat l’any 2022. Això, com diem, pel que fa a l’import màxim, ja que la determinació de l’import concret a percebre per cadascú ha de resultar de l’aplicació de les proporcionalitats corresponents d’acord amb els criteris continguts en l’esmentada normativa (la teniu aquí: https://bit.ly/2HC7N3s), és a dir, els mateixos criteris que determinen l’import concret de la paga de Sant Jordi. Aquesta pagament extraordinari s’abonaria amb el saldo sobrant de la bossa de productivitat previst a 31 de desembre del 2022 i, pel que diu el comunicat de la UGT (si bé en el text de l’acord no conté pròpiament cap previsió específica al respecte), es faria efectiu “en la nòmina de gener o febrer del proper any, amb càrrec al pressupost 2022”.
Tenint en compte que tot plegat surt d’una reunió de MGNmc convocada amb un punt de l’ordre del dia tan genèric com “Tancament exercici 2022”, resulta evident el caràcter d’aquest pagament com a concessió gracial i voluntarista als dos sindicats presents a la MGNmc, CCOO i UGT, per tal de què puguin vendre algun mínim èxit negociador davant la plantilla just abans d’entrar de ple en període preelectoral. Tenint en compte també el que reconeix la pròpia UGT en el comunicat abans esmentat (“Aquest acord que es farà efectiu sempre que compleixi els requisits de legalitat indispensables, compta amb el suport majoritari de la representació sindical a la Mesa de negociació de matèries comunes”), haurem de veure si l’acord i el pagament acaba fent-se realment efectiu o sinó acabarà essent l’enèsima edició de venda de fum de totes les que hem viscut durant aquest mandat.
Traieu les conclusions que considereu oportunes.
Salut!
Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
20 de desembre del 2022
—-
Comunicat en PDF, per a descarregar: Clicant aquí.